viernes, 31 de enero de 2014

"wikidiari" Reportage sobre PROJECTE Nª8


"wikidiari" periodico del Colegio de Periodistas ha publicado este reportage

fotografiado y firmado por Josec Luis Gomez Galarzo

El Projecte nº 8

És ben sabut (i temut) que una visita rutinària al metge ens pot donar alguna notícia 
inesperada. Com la que va rebre Fèlix Tutusaus. Això va fer que engegués el Projecte Nº 8 
Vaig conèixer en Fèlix al carrer, en un indret poc conegut de Barcelona, al barri d’Horta. Un lloc que convida a fer un reportatge fotogràfic improvisat. Em va cridar l’atenció la càmera que feia servir, un model de petit tamany però dotada d’una lent de qualitat. De seguida vaig saber que el seu propietari sabia què tenia a les mans. M'hi vaig adreçar sense cap intenció periodística i encara no sé com, em va començar a explicar amb entusiasme el seu treball anomenat Projecte nº 8.
Un petit senyal a la cara va ser l’indici que podia tenir una malaltia que no s’esperava. Va fer una visita de control a la seva metgessa i les proves a les que es va sotmetre van confirmar la primera sospita: Parkinson.
Una vegada assumit el primer impacte emocional, al cap d’un temps, un 28 de desembre de 2011, dia dels Sants Innocents, va tenir una idea: dedicaria tot l’any a fer fotografies per a un projecte d'una exposició, un projecte obert a la “gent de bon rotllo”. D’aquesta manera va iniciar el periple de captar imatges de la gent al carrer, amb l’única condició que hi havia de sortir el número 8.
Per què aquest número i no un altre?
”Vaig fer una llista de tots els projectes que havia desenvolupat al llarg de la meva vida, tant personals com professionals. Me'n sortien set. Llavors vaig pensar en el meu fill i el vaig incloure. De fet, ell és un projecte compartit amb la meva dona, ja que tots dos vam col.laborar-hi. Després vaig veure la relació del 8 amb el codi postal de Barcelona i amb el símbol de l'infinit. El vuit és el número més simpàtic, el que agrada més!”


Els feliços seixanta
La creació i el disseny han estat companys de viatge d’en Fèlix Tutusaus durant molts anys i ara, a les portes de la jubilació definitiva als seixanta-cinc, quan té per davant seu el temps i l'espai per fer el que més li plagui, és ara precisament quan no vol jubilar la seva empenta i la seva il.lusió d'engegar projectes peculiars.
En Fèlix va exercir de jove durant els anys seixanta i setanta. Una època culturalment molt moguda, sobretot a Barcelona. La seva inquietud el va portar a llocs on els joves manifestaven les seves ganes de viure, va tenir la sort d'assistir al mític concert de l’Illa de Wight de 1970. gaudint de l'actuació de Jimi Hendrix i d’altres (segons va saber després en Fèlix, entre el públic també hi van ser Pau Riba i Flowers, un cèlebre personatge, també fotògraf, de les nits musicals d'aquella Barcelona). “Flowers, per mi, és una experiència pendent. Mentre nosaltres anavem als concerts, ell no parava de fer fotos. Després ens n'anàvem de festa, i ell a casa seva, revelant les fotos. M’agradaria trobar-me’l un dia i dir-li: "tio, molt bé!”
No existia Internet i la immediatesa es percebia de manera diferent. En Fèlix, aleshores un jove impacient, dinàmic i emprenedor, de formació autodidacta i partidari de fer les coses al seu aire, va aconseguir que algunes de les seves creacions entressin a formar part del sempre exclusiu catàleg de Vinçon. Tot un repte, que ell va saber aprofitar: “van ser temps d’abundància creativa i de diners”, recorda nostàlgic.
De tornada al present, en Fèlix em comenta: "en aquest moment, he de prendre cinc pastilles al dia. Al principi en prenia menys. No em preocupo massa, per això, faig el que em diuen i ja està. No he mirat res a Internet, no he comprat cap llibre que faci referència a la malaltia, però quan m´ho van dir, vaig pensar: Quina putada!”. I continua: “Tinc l’habilitat d’aillar-me dels problemes. He tingut la sort de superar un càncer de pròstata i ara, sense esperar-ho, ha arribat això del Parkinson”.
Just quan acaba de dir això, Tutu, el seu gos, s’enreda entre les nostres cames cercant una caricia. Fèlix li pasa la mà per l’esquena i amb un gest d’autoritat l’envia cap al jardí de la casa.
Set vides
En Fèlix ha tingut set vides –per allò del gat Fèlix- i intenta que la malaltia no li afecti el dia a dia. “Tinc moments fotuts i estones en que estic fet caldo, però procuro no exterioritzar-ho”. La María José, la seva dona i coparticep de somnis i projectes, mou afirmativament el cap i subratlla, “té moments bons i altres no tant. En un mateix dia, el seu estat anímic pot oscilar entre l'alegria i l'abatiment”.

Anys enrere, la mare d'en Fèlix va tenir Parkinson i les probabilitats que en Fèlix desenvolupés la malaltia hi eren, tot i que segons sembla poques vegades és una malaltia hereditària. “Reconec que podia haver-me interessat més pels seus efectes i, en canvi, ara em preocupa més el fet que la mare va passar d’un Parkinson a una demència senil.”
En Fèlix encén una cigarreta i aspira el fum. Aprofito la ocasió per comentar-li que s'han fet estudis que afirmen que les persones no fumadores son més propenses a patir Parkinson. Fèlix em mira, treu el fum i en aquell moment als llavis se li forma un somriure. Tanca els ulls un instant, com si pensés el que dirà: “he afrontat la malaltia amb un parell de collons. De la mateixa manera que he deixat de fumar altres vegades. Amb el mateix sistema, és a dir, amb força de voluntat. Però ara, en canvi, no hi ha manera. Em resulta curiós, si més no, haver perdut aquesta determinació davant del tabac”.
El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa que avança lentament, provocant un envelliment prematur de la substància gris. Afecta principalment el moviment del cos. De moment no té cura, però és cert que en els últims anys els avenços han estat notables. Gràcies als nous fàrmacs, s'han superat els tremolors que abans indicaven que una persona tremolava patia la malaltia.
Les malalties provoquen canvis a la vida de les persones i en Fèlix n'és conscient: “crec que en el fons m’ha anat bé. No és gens agradable patir una malaltia, però si hagués de destacar algun aspecte positiu, seria que ara valoro més les coses. L’amistat, el contacte amb la gent...”.
Quan li comento que alguns personatges coneguts com Hitler o Franco van ser malalts de Parkinson, deixa anar un sonor “collons!” Continuo la llista: Muhammad Alí (“a aquest encara li passo”), Katherine Hepburn (“aquesta ja ho sabia”). I conclou, rient: “però és una putada que aquest parell de dictadors desprestigiïn la malaltia encara més!”
“En tot aquests temps només he trobat una noia més optimista que jo. Em trobava a la sala d’espera del neuròleg, a l'hospital de Sant Pau, i en veure-la li vaig preguntar:
-Hola, tens Parkinson?
-Sí. Però em curaré.
La resposta em va descol.locar.
-Ja saps que aquesta malaltia no te cura?
-No, no, però jo em curaré…
N'estava convençuda. 
“És una noia jove i no l’he tornat a veure. Tinc el seu telèfon, l’he de trucar. M’agradaria saber com li va.
Com va sorgir el projecte número 8?
“Estava treballant en un projecte que m’havien encarregat sobre els “vuits (8) de Barcelona”. En un moment donat, se’m va ocòrrer que allò podria convertir-se en un projecte personal. Vaig pensar que podia aprofitar la oportunitat de cridar l’atenció sobre el Parkinson i tot el que l’envolta, tant des del punt de vista dels propis malalts, com de les persones que conviuen amb ells. Si més no, la vida d’uns i altres fa un gir, que de mica en mica es va fent més gran i a partir d’aquest punt, res no és com abans”.
La imatge d’en Boris Hoppek –un artista afincat a Barcelona- va ser l'inici de la col.lecció de retrats d’en Fèlix. L’album va anant creixent. Gent anònima trobada al carrer. Dones i homes, famosos, coneguts i tots els que després d’escoltar les explicacions entusiastes d’en Fèlix acabaven posant-se davant la càmera.
          


Molts clics s’han sentit als carrers de Barcelona. Pocs “no” ha tingut com a resposta. Però el que realment importa és que en Fèlix ha treballat amb tanta intensitat, que el resultat s’ha materialitzat amb èxit en cinc exposicions que han arribat a la gent. La última, a Palafrugell.
En Fèlix té molt clar que no vol fotografiar la malaltia. No vol fotos de gent trista amb un número 8. Ell desitja no només que se'n parli, sinó que es dediquin més esforços, humans i econòmics, a la investigació. També sap que el seu estat de salut anirà evolucionant progressivament i que arribarà un dia en què el seu dinamisme disminuirà. Per això té pressa per posar en pràctica tot el que li ronda pel cap, que no és poc.
Notícia editada per:
proxy.jpg
28 GEN. 2014 - 10:39
Usuari Qualificat